Moltes vegades es diu que “la vida ens posarà a lloc”. Segurament és cert, però també és cert que hi ha diferents maneres de que això passi. Com a éssers humans som vulnerables, ens equivoquem, també encertem moltes vegades, actuem sense pensar o simplement pensem que ho estem fent bé quan no és així.
Generalment, a més, totes les nostres actuacions acaben afectant d’una manera o una altra a altres persones; i són aquestes mateixes persones qui ens donen la seva opinió sobre la nostra actuació: ho hem fet bé, malament, hem ferit a algú altre, hem estat massa grollers…
Com més ens relacionem amb els altres, com més ens impliquem en quelcom, més possibilitats tenim de no fer correctament alguna cosa. El tracte amb els altres és molt complex perquè totes les persones som diferents, tenim necessitats diferents, ens expressem de diferent manera i tenim una forma de funcionar que potser no té a veure amb la del nostre veí. Això complica una mica les coses perquè no podem aplicar una equació matemàtica per relacionar-nos.
Com a conseqüència d’això, segur que en un moment o altre actuem de forma que una altra persona no troba correcte i, si ens ho fa saber, hem de saber rebre aquesta crítica, encaixar-la i situar-la i donar-li resposta. Així, en tres passos, potser no sona tan complicat, però ho és perquè cal practicar-ho molt.
Deia a l’inici que la vida ens posa a lloc, potser això vol dir que la vida ens ressitua, ens fa veure que no estem anant pel millor camí… Tan important és saber expressar una bona crítica com saber rebre-la. Per tant, partim de que també hi ha maneres tendres de que la vida ens posi a lloc. Seria bo que comencéssim per practicar això: expressar el que sentim sense atacar, sense jutjar (difícil, però possible), sense creure que ningú està per sobre d’algú altre. Més que atacar, ens hem d’ajudar per fer que tothom estigui bé, se senti a gust i pugui encaixar les crítiques amb tendresa cap a si mateix.
Com a societat ens cal un canvi de mirada vers l’altre, no veure’l com a enemic, sinó com a amic, no com a persona a qui treure del mig o a qui guanyar, sinó com a company de camí, sabent que tenim qualitats diverses que, totes juntes, ajuden a construir un món millor. Amb aquest canvi de mirada no rebrem les crítiques des de la por i com un atac, sinó des de l’aprenentatge i l’agraïment. Un cop tinguem el cor tranquil podem fer el primer pas i rebre aquesta crítica agraint que l’altra persona s’hagi atrevit a dir-m’ho i pensant des de la tendresa: quin és el missatge final que em vol transmetre? Quina intenció té en dir-me això? Què li ha passat per entendre la meva actuació d’aquesta manera? En què l’he pogut ferir? A continuació la podem encaixar i acollir fent-nos preguntes des de la compassió: com em fa sentir això a mi? Amb quins valors o creences tan importants per a mi està topant? Quina era la meva intenció en actuar d’aquella manera? Finalment, des de la responsabilitat, el bon fer i l’amor cap a mi mateixa i cap als altres i partint de la meva vulnerabilitat humana li dono resposta: què penso i sento que és cert del que se m’ha dit? Què puc fer diferent? Com puc arribar allà on vull sense fer sentir malament els altres? Quines àrees de millora tinc i com hi puc donar resposta?
Així, des de la confiança en un mateix i en l’entorn, sabent que ens podem equivocar i que les aportacions de les altres persones ens ajuden a créixer i millorar, podrem rebre les crítiques, acollir-les i donar-ne resposta des d’una tendresa que ens ajuda a actuar millor pel bé comú, que això és el que hem vingut a fer en aquesta vida. Endavant!
